Hem perdut la targeta sanitària i hem tornat a la “cartilla del Seguro”.
Potser l’hi ha passat una mica desapercebut. Potser perquè el ritme frenètic de Reials Decrets Llei al que ens sotmet el Govern de Mariano Rajoy – el promig és d’¡un per setmana – fa quasi impossible parar compte en els canvis legislatius.
Però si hom s’atura a comparar la nova redacció de la llei de sanitat podrà comprovar que hem passat de “titulars d’un dret” a “assegurats”.
A ningú se li escapa, tot i que es pugui tenir poc interès per les precisions jurídiques, que això no és només un canvi de nomenclàtor. Això suposa tornar en termes de drets sanitaris a abans de la Llei d’universalització de la Sanitat promulgada pel, aleshores, ministre socialista Ernest Lluch
Fins el passat 20 d’abril, tot els espanyols - pel fet de ser-ho – i els estrangers segons allò que es prevegi en la llei orgànica d’estrangeria teníem dret a la protecció de la salut i la atenció sanitària, per fer-la efectiva.
Aquest era un dret de caràcter universal.
Això que sona tan bé i de vegades tan pompós, vol dir que tots els ciutadans teníem dret a ser atesos (elegibles), però només ho seriem quan estiguéssim malalts (elegits).
Així doncs, queda clar que la llei no era una “barra lliure” en la que qualsevol ciutadà podia disposar alegrement de serveis i prestacions, sinó que hi havia uns professionals de la medicina que avaluaven i prescrivien què era necessari, i què no, per a que el sistema protegís el dret a la salut.
Amb aquesta definició s’entén que un ús inadequat o abusiu ni està emparat, ni protegit, ni contemplat per la Llei vigent fins ara, i en conseqüència no sols era possible sinó necessària una vigilància i persecució en la lluita contra els possibles fraus.
Com era un dret universal, ja no es finançava amb les cotitzacions a la Seguretat Social, sinó amb impostos.
Com era un dret universal, els serveis ja no depeníem de la Seguretat Social sinó del Sistema Nacional de Salut, constituït pel Govern Central i les Comunitats Autònomes, en el nostre cas la Generalitat.
Com era un dret universal ja no teníem la “cartilla del Seguro” on hi havia titulars (els cotitzants) i beneficiaris (les dones que treballaven a casa i els fills menors de 26 anys) sinó que tothom tenia la seva targeta sanitària.
Però de cop i volta tot això ha canviat. El govern d’en Rajoy ens ha tornat al passat. Ens ha fet retrocedir als temps del franquisme.
Ara per poder accedir a les prestacions sanitàries s’haurà d’estar d’alta o situada assimilada (pensionista o aturat) en la Seguretat Social, malgrat ni un euro de les nostres cotitzacions esta destinat a aquest fi, sinó que estan destinades exclusivament a finançar les prestacions econòmiques per jubilació, invalidesa, malaltia comunia o professional i l’atur, .
La sanitat es paga i es continuarà pagant amb el que paguem pel IRPF, el IVA, i els altres impostos. No té cap sentit que la condició per ser assegurat sigui estar donat d’alta en la Seguretat Social si aquesta no sufraga les despeses.
Les persones que treballin a casa, majoritàriament dones, deixan de ser titulars del dret a la salut. Tornen a ser beneficiaries, si el seu cònjuge o el seu ex cònjuge les té al seu càrrec, si no, no. El mateix succeeix amb els fills menors de 26 o amb una discapacitat superior al 65% que seran beneficiaris si, i només si, estan a càrrec del titular. En cas contrari deixaran de tenir dret a la sanitat pública, llevat, es clar, que la paguin sencera.
Aquest Real Decret llei ens treu drets a les persones, però també a les comunitats autònomes.
La Seguretat Social no paga, però mana. Tot i no posar un euro, els hi dirà , i controlarà, qui té dret i qui no en té dret a rebre les atencions sanitàries que han de prestar les comunitats Autònomes.
Als que han redactat aquest Real Decret Llei, se’ls hi nota que el seu model no és el dels drets de ciutadania garantits per la Constitució, sinó el model del Instituto Nacional de Previsión del període anterior, se’ls hi nota que això de les Comunitats Autònomes per ells es un destorb i que frisen per tornar al model de les delegacions provincials del Ministerio.
Aquest canvis no es justifiquen per motius econòmics, són el resultat decisions polítiques per retallar drets a les persones i competències a les Autonomies.
Per això sobta tant que el Govern de Catalunya trigui tant en atendre la demanda de la resta de l’arc parlamentari d’esquerres (PSC, ERC i ICV-EUiA) per portar davant del Tribunal Constitucional aquest nova agressió a un drets personal i col•lectius que tant ens va costar assolir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada